top of page

EVOLUCIÓ DEL DIBUIX INFANTIL

Anàlisis dibuixos infantils
Anàlisis dibuixos infantils

Me tomó 4 años pintar como Raphael, pero toda una vida pintar como un niño.

                                                                                                                             (Picasso 1958)

 

Els dibuixos infantils presenten unes característiques definides que semblen constituir un tipus d’estil artístic clarament reconeixible per la seva forma de representar i proporcionar la figura humana, de donar expressivitat a una cara, de constituir un espai, de descriure escenes i narrar històries, d’utilitzar i inventar senyals i símbols visuals, etc.

 

Des del moment en què es va començar a considerar el dibuix infantil, no com a producció d’imatges errònies pròpies de la immaduresa, sinó com una forma d’expressió pròpia de l’infant, les recerques educatives i artístiques es van dedicar a observar quins eren els trets característics i van sorgir un seguit de preguntes fascinants i de gran importància: per què necessitem dibuixar? Quina és la figura més representada pels infants? Quins són els esquemes gràfics que utilitzen els nens per representar elements quotidians (sol, casa, muntanya, etc.)? Són universals aquests esquemes?

 

Malgrat que existeixen diferents estudis, nosaltres com a estudiants d’educació Infantil i Primària a l’assignatura de Didàctica de l’Educació Visual i Plàstica hem pogut observar 30 dibuixos de 8 temàtiques diferents (autobús, camp de futbol, castell, excavadora, tobogan, tren, xemeneia, rotonda) i analitzar quins són els trets més característics dels dibuixos dels nens i nenes. Per abans d’iniciar-nos a fer una bona anàlisi dels dibuixos, vam fer una primera activitat en grups que consistia a construir amb material reciclat les vuit categories de dibuixos diferents. Després fèiem una foto a la nostra composició i la desfèiem per fer una altra. Creiem que aquest procés de construcció amb volum i 3D també seria una bona eina per ajudar als nens a representar de forma diferent i amb materials diferents allò que volen representar.

 

A continuació, vam realitzar la segona fase que consistia a observar diferents dibuixos de temàtiques diferents i imatges de les composicions creades per tots els grups; i, després, fer una anàlisi dels trets més destacats de tots ells.

 

En primer lloc, hem observat que la majoria dels dibuixos són de nens d’entre 4 i 7 anys, moment en què els infants comencen a elaborar esquemes en els seus dibuixos. Tots els dibuixos, com diria Eugenio Estrada, tenen una intencionalitat representativa i una tendència a l’organització formal. En tots els dibuixos hi ha representacions d’objectes i figures reconeixibles pels adults. No obstant això, s’observa que en la majoria de dibuixos hi ha poca relació entre el color que utilitzen els infants en els seus dibuixos i el color dels objectes a la realitat. Per exemple, en el dibuix 1 l’Enric ha pintat una xemeneia de color verd, rosa i blau; el sol de color verd i el fum de color verd.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                        Dibuix 1

En segon lloc, hem observat el principi d’aplicació múltiple d’una mateixa forma. Significa que una mateixa forma simple pot servir per a crear diferents objectes. Així, un cercle pot representar una rotonda, un sol, un cap humà, etc. I, unes línies poden ser els raigs de sol, els cabells, les cames, els braços, etc.

 

A més, hem pogut observar que alguns dibuixos encara no presenten una línia base o un punt de suport clar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                           Dibuix 2

Sí que és cert que hi ha dibuixos que sostenen les figures just a la vora inferior del paper, sense dibuixar la línia base del paper. Per exemple, en el següent dibuix, el límit del castell és la vora inferior del paper.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                             Dibuix 3

No és a partir dels 5-6 anys que els nens dibuixen una línia base que creua de banda a banda la part inferior del full sobre la qual recolzen o aguanten els personatges, els objectes, les plantes, els cotxes, etc. En el següent dibuix el principi de línia base s’observa clarament.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                              Dibuix 4

En els dibuixos observats també hem pogut descobrir el principi de perpendicularitat. La relació entre un objecte i la base sobre la qual es recolza, és preferentment perpendicular. Per aquest motiu, si la línia base no és horitzontal els objectes que es recolzen sobre ella estan torçats. Per exemple, les xemeneies del següent dibuix estan tortes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                Dibuix 5

També hem pogut apreciar el principi de la importància de mida. Normalment, les figures humanes o els objectes més importants, ja sigui des d’un punt de vista emocional, funcional o semàntic, acostumen a tenir una mida més gran que els elements secundaris. Per exemple, el braç de l’excavadora és més gran perquè és la part de l’objecte que realitza l’acció.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                Dibuix 6                                     Dibuix 7                            Dibuix 8

O les figures humanes acostumen a ser iguals o més grans que els edificis.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                   Dibuix 9

A la vegada, hem observat en alguns dibuixos el principi d’aïllament. És a dir, els elements que formen part d’un tot i que de forma comuna percebem en la seva globalitat (les fulles de gespa) es prefereixen dibuixar per separat (com si es tractés d’unitats aïllades).

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                                   Dibuix 10

Tanmateix, hem observat que cada element que els infants dibuixen s’ubiquen en un espai propi i inviolable. És molt estrany veure dibuixos en els quals es superposin o s’ocultin elements. Per això, en el dibuix 11 les corones són tangents al cap.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                                                             

                                                                                                   Dibuix 11

També hem observat el principi d’abatiment que significa que els elements que són verticals (com les persones, arbres i cases, etc.) es dibuixen frontalment i els elements horitzontals (com el terra, les carreteres, etc.) es dibuixen a vista d’ocell. Per exemple, la Paula en el dibuix 12 dibuixa les persones frontalment i el camp de futbol en vista d’ocell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                               Dibuix 12                                                              Dibuix 13

El mateix succeeix en el dibuix 13, on es dibuixa les escales de forma frontal i la part per baixar del tobogan en vista d’ocell.  

 

A més a més, hem identificat l’animisme en diferents objectes. Consisteix en l’atribució de característiques o qualitats humanes a objectes inanimats. Ho observem de forma clara en aquests dos dibuixos, on el sol té trets de rostre humà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                        Dibuix 14                                    Dibuix 15                                      Dibuix 16

A la vegada, en alguns dibuixos es dóna el principi de forma exemplar d’on, d’entre les diferents possibilitats de representació d’un personatge o objecte, s’escollirà aquella que millor pugui mostrar les seves característiques visuals. Així, per exemple, en el dibuix 17 l’avió o l’ocell s’ha dibuixat mostrant totes les seves ales, i en el dibuix 18, les mans s’han dibuixat amb tots els dits estesos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                        Dibuix 17                                                            Dibuix 18        

Per últim, però no menys important,  hem observat que hi ha dibuixos que quan es representa algun objecte es dóna una estereotipació. Per exemple, en el dibuix 19 es dibuixa a la reina amb corona encara que a la realitat no la porti constantment. Per altra banda, en el dibuix 20 es dibuixa fum en el tren que marca la direccionalitat, encara que avui en dia ja no hi hagi trens de carbó, i per tant, no surti fum.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                                   Dibuix 19                                                            Dibuix 20

Però, malgrat les temàtiques principals dels dibuixos, què és el que més representen els  infants? Sens dubte, el moriu més repetit pels nens i les nenes és el dibuix de la figura humana. Comença a elaborar-se cap als 2 anys. Normalment representen al mateix nen o a familiars de l’entorn proper. Aquesta figura humana pot estar flotant a l’aire i sense una posició fixa en alguns dibuixos (segurament els infants tenen aproximadament 4 anys); o pot mantenir una posició concreta i, normalment, es recolza sobre una línia base. G. Rouma va definir unes etapes concretes per a les figures humanes.

 

Tenint en compte l’enfoc pedagògic del dibuix infantil, aquest a passat per diferents etapes de concebre’l. La primera és l'escola tradicional que es va caracteritzar per la utilització de models per realitzar els dibuixos, que es limitaven a ser decoratius. La segona és la lliure expressió i té els seus orígens a Viena pel pintor Franz Cizek que va donar llibertat als nens en la realització dels dibuixos, deixant enrere la utilització de models, estimulant d'aquesta manera la imaginació i comunicació dels nens sobre les seves emocions. Inicia l'apreciació de l'expressió plàstica infantil des d'un enfocament estètic.La tercera són els processos perceptius dels dibuixos infantils: Més enllà de la percepció entra en joc el coneixement previ en els nens. En aquest sentit, Rudolf Arnheim explica que a través de la percepció el nen té influències visuals, que interpreta i assimila, per posteriorment plasmar-ho en el dibuix.

 

Per alta banda, segons Donna Darling, hi ha dos models diferents d’entendre el dibuix infantil. Un fa referència al model del mirall, on es creu que els nens tenen l'habilitat de representar imatges d'objectes, encara que no l'objecte mateix, gràcies a habilitats com el llenguatge, la intel·ligència i el desenvolupament cognitiu. El segon fa referència al model de la finestra, que veu el dibuix infantil com una representació objectiva de la realitat i amb un significat en si mateix, així que l'objectiu és el dibuix i no hi ha un significat darrere de la representació.

 

En definitiva, pel nen, la intenció del dibuix infantil és la diversió. A més, juga un paper molt important com a mitjà d'expressió, d’exploració, de descobriment i d’observació. També resulta un important factor per estimular el seu desenvolupament, ja que la seva expressió gràfica permet donar a conèixer el seu creixement mental, psicomotriu i emocional. A més a més, el dibuix és un canalitzador de les emocions, per això s’ha d’estimular el contacte amb l'exterior, les relacions socials i l'accés a diversos materials per realitzar activitats gràfiques. A la vegada, el dibuix també ajuda a treballar la creativitat i potenciar-la. Per això, l’escola hauria de treballar el dibuix infantil però no des d’una besant d’escola tradicional sinó d’experimentació i diversió.

Anàlisis vídeos d'infants

La infancia corre desde tantas fuentes que sería tan vano trazar su geografía como trazar su historia.

                                                                                                                                                                  (G. Bachelard)

 

Si ens haguéssim de quedar amb una frase captada de la informació extreta dels vídeos escolliríem, probablement, aquesta. Cada infant és únic: la seva visió del món i d’ell mateix és diferent per a cada individu i, per tant, és de gran importància no caure en la temptació de generalitzar. A través dels diferents mitjans d’expressió plàstica, l’infant reflexa la seva manera de ser i, tot i que no ho faci de manera directa, també la seva identitat.

 

El fang no és només fang. És motiu per a comprendre una lògica en les seves accions.

                                                                                                                                           (UPNA, 1997)

 

A través del contacte amb diferent matèria plàstica, el nen desenvolupa el saber i sentir de les coses al mateix temps que nosaltres, com a educadors, podem extreure i analitzar com cada infant sent i coneix el seu entorn. Aquest succés es pot percebre a través de les experiències que cada infant realitza en contacte amb diferents tipus de materials o vivències: si ens parem a observar, detectarem com, amb un mateix tipus de material, un nen o altre pot sentir, viure’l o experimentar de maneres ben diverses i, sovint, oposades. A través de la seva interacció amb la matèria visual i plàstica podem conèixer una mica més l’infant al mateix temps que podem donar les eines per a ajudar-lo a construir esglaons i anar més enllà en la seva experiència i descobriment personal.

 

Aquests dos vídeos ens han permès aproximar-nos al món que s’amaga darrere de la interacció plàstica de l’infant incrementant la nostra consciència sobre com l’exploració amb material visual i plàstic permet al nen obrir-se enfront un món desconegut a priori i que pot anar descobrint al mateix temps que es va descobrint a ell mateix.

 

Los ojos piensan, el cuerpo habla, los dedos miran.

                                                                                  (UPNA, 1997).

 

A través dels ulls, nosaltres adquirim informació de l’experiència realitzada, fet que ens permet qüestionar i comprovar hipòtesis visibles abans, durant i després de la interacció amb diversos materials i vivències entre ells i amb un mateix. El cos i les nostres accions parlen de nosaltres: què s’amaga darrere de tot allò que nosaltres fem, de les nostres experiències, manipulacions i eleccions. Qui som i quina és la nostra identitat. A través dels dits i de les mans l’individu experimenta i s’aproxima a un nou material, a una nova combinació o a una nova posada en escena que desconeix i que cal viure per a entendre. És aquesta combinació d’ulls, cos i dits les que permeten a l’infant conèixer i la que permet a l’educador conèixer al nen.

 

És precisament aquesta interacció i interrelació constant la què es produeix en les activitats visuals i plàstiques, que fomenten l’estimulació del coneixement. A partir de la curiositat innata de l’infant per a provar i descobrir, el nen interacciona amb el material del seu entorn i que l’educador posa al seu abast. A partir d’un primer contacte amb el material, el nen realitza una recerca. Aquesta recerca motoritzada pel desig de l’experiència i, a vegades, per l’atzar d’una interacció, porta a la comprensió del funcionament d’objectes i elements de l’entorn i, en conseqüència, la possibilitat de què sorgeixin lleis universals per a l’infant.

 

Per a situar-ho en context, posarem l’exemple que se’ns mostra en el vídeo Mensajes entre líneas. En aquest documental apareix com dos infants experimenten amb el fang i un fil blanc. A l’inici, desconeixen la possible relació que podria existir entre dos materials tant diferents. Tot i així, els infants s’endinsen en l’aventura de la manipulació conjunta dels dos elements. Per atzar, els nens descobreixen que el fil disposat de manera horitzontal i agafat amb força pot tallar una petita peça de fang. A partir d’aquí, van provant amb altres peces de fang fins que descobreixen que poden tallar una peça deu vegades més gran de la què havien tallat inicialment. Amb això, verifiquen el seu descobriment inicial i incorporen aquest succés en el seu coneixement: el procés de transformació. Per tant, l’essencial no és el resultat final de la intervenció plàstica sinó el procés i la construcció de l’experiència per l’infant.

 

Existeix una relació directa entre el cos, la ment i el material plàstic com a eines per a conèixer.  En els processos a través del quals l’infant entra en contacte amb el material visual i plàstic, es pot donar el cas que l’infant experimenti vacil·lacions enfront l’experiència que se li proposa: moments d’incertesa a través dels quals experimenta por o dubte per pur desconeixement. Aquestes també són etapes a través del qual l’infant pot conèixer i créixer de manera considerable. Les incerteses es converteixen en reptes i els reptes en fonts de coneixement que el nen, per si mateix, haurà d’aconseguir superar. Un cop trenqui la barrera, serà molt plaent per a ell endinsar-se en un nou món amb confiança i naturalitat. Serà important, per part de l’educador, deixar el temps que cada infant necessiti per a aproximar-se al nou material, explorar-lo i, finalment, manipular-lo. És en aquest moment on, a més de explorar i buscar, també imaginarà i crearà.

 

La relació directa amb l’experiència plàstica també permet a l’infant conèixer-se més a ell mateix a la vegada que es va construint.

 

El mundo y quién lo percibe se definen recíprocamente.

                                                                                          (Francisco Varela)   

 

El món no és un element extern a nosaltres mateixos i del qual ens anem apropiant, sinó que nosaltres ja formem part d’aquest món. El nostre coneixement és creador de filtre, ja que no totes les cultures perceben el món igual, ni tots els individus, ja que depèn de les nostres experiències prèvies el que porten a interpretar-lo d’una manera o altra. L’infant entra en contacte amb diversitat d’experiències al mateix temps que les experiències entren en contacte amb ell. Això produeix un bucle de re-alimentació de la construcció i, al mateix temps, de la expressió del seu propi ser.

 

Al llarg de l’observació d’ambdós vídeos, es detecten diverses situacions espontànies o planificades d’ensenyament i aprenentatge en relació a materials visuals i plàstic en el context de primer i segon cicle d’Educació Infantil. Així, podem observar com els infants manipulen diferents materials i es veu clarament els processos que van seguint i com van aprenent. La majoria d’experimentacions les fan amb la boca per sentir les diferències pel que fa a les característiques gustatives dels materials de què disposen, moltes vegades a partir de la manipulació amb les mans i els dits acompanyades amb el sentit de la vista que els ajuda a fer-se una imatge visual de la seva interacció, també amb la superposició de materials, amb el contacte directe i indirecte aconsegueixen apropar-se a la comprensió de l’entorn, dels materials, d’un mateix i crear nous significats.

 

En el documental Entre líneas, s’observa com el fang és un material a través del qual els infants s’aproximen a l’expressió artística. A través del fang els infants exploren, manipulen, construeixen, interaccionen amb altres materials mitjançant la tècnica de “prova i error”, experimenten i viuen les característiques de la matèria com ara la textura, la forma o el volum. Al mateix temps, utilitzen altres objectes com ara teles per a jugar amb la vista, l’aparició i desaparició de l’objecte. Amb els infants de primer cicle, l’experiència de l’exploració lliure i viscuda encara es fa més evident. A través del fang, l’infant el transforma en el què seria una metàfora de si mateix. Destaquem també les diverses maneres de treballar amb diferents materials visuals i plàstics: de manera individual o col·lectiva. Amb el fang observem com un material plàstic es converteix en un projecte de construcció col·lectiva en el qual s’acompanya a l’infant des de la perspectiva d’un adult proper. Així mateix, s’aprèn individualment d’un mateix i amb l’experiència amb l’altre: l’infant no només observa els seus descobriments sinó els dels companys del seu voltant, compartint i imitant diverses actuacions i interaccions plàstiques directes.

 

El joc amb la matèria plàstica possibilita el desig d’experimentar a través de lliscaments, translacions, disposició d’empremtes, colorejar,... de manera que es creen senyals que possibiliten elaborar una memòria del seu ser i existir, tot i ser actuacions de caire molt intuïtiu. En tot moment, es disposen materials a l’abast de l’infant a través dels quals ell pot experimentar lliurement realitzant comparacions i elaborant hipòtesi enfront els materials diversos. En la mateixa línia d’actuació, els infants són capaços de comprovar les conseqüències que les seves mans provoquen en els materials com ara amb diferents forces d’impacte, experimenten les diferents resistències dels materials, la plasticitat, les formes de modificar.

Els infants també experimenten lliurement amb papers transformables i doblegables, a través dels quals descobreix el color, els canvis de vista i de posició i també els límits del suport. Explora les múltiples possibilitats que aquest li pugui aportar en la seva interacció amb l’entorn. L’experiència amb la pintura i els diversos colors a través del tacte i el lliscament provoca una sensació plaent a l’infant augmentant en gran mesura el seu nivell de curiositat i interès. Comprovem com, a l’edat de primer cicle d’Educació Infantil, l’exploració amb la boca és una de les eines per excel·lència a través de la qual l’infant s’aproxima a tot allò que se li proposa.

 

Personalment, ens va cridar molt l’atenció el traç de color a partir d’objectes naturals o artificials que només podien percebre a través del sentit del tacte. Va ser molt interessant observar les representacions plàstiques dels nens després d’haver percebut els objectes únicament a través de les dits i les mans, ja que estaven ocults dins d’una capsa. D’aquesta manera, començaven a configurar el volum imaginant-se les dimensions i les diferents textures que notaven i es plantejaven, per primera vegada, de quina manera podien dibuixar aquells objectes només rebent informació de les extremitats superiors del cos Els processos que realitzaven per a deixar plasmats els objectes, seguien una estructura que, tot i que no concordava amb la realitat, tenien estreta relació amb les sensacions que havien experimentat prèviament. Cadascú tenia les seves idees i les posava en pràctica. Per exemple, un infant representava la part més rugosa de la ceba, les arrels, amb una taca poc definida; o transmetia la forma de quadrat amb línies rectes al voltant del que havia dibuixat. D’altres, intentaven dibuixar la ceba posant-ne un tros a sobre del dibuix i resseguint-lo. Més endavant, veiem com el que havia començat com a un dibuix representatiu d’un raspall va acabar convertint-se en un nou dibuix: va anar més enllà fent noves formes com ara radials, taques i línies.

 

Reprenent el dibuix de la ceba, ens agradaria fer esment d’un succés que ens va interessar altament, ja que arriba un moment de l’activitat en què es rebel·la l’objecte amagat i els infants comproven les hipòtesis o dibuixos formulats. És en aquest moment quan els infants comencen a rebre altres informacions i imputs de l’objecte com ara la olor, el contacte del llapis amb la ceba,... tot això provoca una prolongació gràfica del dibuix que inicialment havien conformat. A partir d’aquí s’observa com l’impacte de noves sensacions provoca un altre tipus d’expressió artística: el dibuix canvia completament. Segons com sentim i percebem els estímuls, l’expressió plàstica també varia i és diferent segons els individus. En aquesta línia, vam observar com un infant de 3 anys realitzava la forma definida d’un objecte circular sobre paper corresponent a la ceba que havia percebut només amb el sentit del tacte i posteriorment, quan detectava l’objecte amb la totalitat dels seus sentits, la seva expressió de color va passar a ser totalment abstracte. Una activitat d’aquestes característiques va donar peu a un desenvolupament total de la creativitat i expressió. A través d’una activitat com aquesta, vam analitzar com l’infant expressava verbalment de manera que s’aproxima al llenguatge verbal.

 

A més dels materials que ja hem anat mencionant, els nens rebien molts estímuls dels miralls de l’aula on es veien reflectits ells mateixos, l’aula i les altres persones que hi havien en l’espai i jugaven a fet i amagar a la vegada que s’adonaven de la precisió del reflex. Fan tot un treball amb les llums i l’absència de llum (les ombres), els reflexos, els graus de transparència o d’opacitat. Per últim, les transformacions del material també prenen un rol important com per exemple les transformacions del paper, la plasticitat del fang, la reconstrucció de diferents projectes, la marca que deixen les nostres accions sobre els objectes.

 

L’infant, tal com s’ha comentat anteriorment, en el marc d’aquest context adopta un paper actiu, protagonista i autònom. L’infant és el principal motor del seu coneixement i la seva experiència amb l’entorn i el material visual i plàstic. És ell qui ha de viure el desig de curiositat i exploració per a ell mateix i adquirir el rol protagonista en l’aprenentatge i gaudi, tenint en compte que cada un dels infants és únic i irrepetible i que, per tant, la seva manera d’expressar-se i d’entendre el món també ho serà.

 

Pel que fa al paper de l’educador, aquest ha de ser l’acompanyant de l’infant que detecti els seus interessos i descobriments per tal d’oferir-li nous reptes o nous materials per a experimentar i créixer tant individualment com col·lectivament, tot possibilitant un espai per a la seva complerta expressió. És important que l’educador sàpiga deixar el temps que necessita cada infant per a entrar en contacte amb el material, cercar, manipular i descobrir. Per tant, serà essencial el respecte del ritme de cada individu a l’aula establint, d’aquesta manera, un clima de confiança i respecte on es té en compte l’individualitat de cada nen. Cal que l’educador deixi llibertat a l’hora d’actuar, interaccionar i vivificar de l’infant: cal que deixi que l’aproximació a aquest tipus de llenguatge sigui totalment lliure, sense pressions ni esforços. Serà d’aquesta manera quan trobi el gaudi de l’expressió a través d’aquest tipus de llenguatge. És per això que l’educador haurà de facilitar-li les eines, posant a l’abast diferents tipus de suport i acompanyant-lo en la superació de diferents reptes plantejats.

 

Podríem concloure afirmant que l’Educació Visual i Plàstica s’ha de viure per a conèixer-la, gaudir-la, aprendre i entendre’s a un mateix i els altres.

 

Todos los lenguajes vitales del niño nacen con él.

 

Acabem aquest text amb una cita de Loris Malaguzzi que mostra com l’infant té coneixement innat dels llenguatges que existeixen des del moment en què neix, entre els quals destaca el llenguatge visual i plàstic. Només cal proporcionar els espais i les eines per tal que els desenvolupin, expressin i creïn.

© 2023 by Art School. Proudly created with Wix.com

  • c-facebook
bottom of page